Teatre del gran !

 

Foto: FB/Jordina Ros

Aquest mes em prenc la llibertat de canviar de música al teatre, i parlar-vos de les 7nes Jornades d’intercanvi generacional i teatre social de l’Aula de Teatre del Casal de la Gent Gran de Cambrils, presentant l’obra ‘El gordo, el lleig i el tonto, assetjament a totes les edats’ ideat, dirigit i coordinat per Jordina Ros Gou.

Divendres 24 de març a les 12 del migdia a la quarta planta del casal, vaig ser una privilegiada perquè vaig poder veure la darrera funció. Durant tota la setmana el Col·legi Vidal i Barraquer, Escola d’Hoteleria, IES Mar de la Frau, IES Ramón Berenguer, IES Cambrils tots ells de Cambrils; IES Jaume I de Salou; i IES Cal·lípolis de Tarragona van poder veure la funció.

És a dir més de 500 alumnes d’entre 12-22 anys van poder aprendre moltes coses, sí! aprendre, reflexionar, interactuar i compartir amb la gent gran tocant un tema tan actual entre el més joves d’ara i d’abans. L’assetjament no està de moda no! però si ara la visibilitat ha d’estar més que present i tenim més eines que fa unes dècades.

9 actors, cal recordar la mitjana d’edat +70, arrancant la funció caracteritzats de pallassos i traient riures a dojo als joves espectadors, com va recalcar la directora, uns actors “canyeros”, i tant! aquí vaig començar les meves primeres llàgrimes de riure…

50 alumnes, cal recordar la mitjana de 17 anys, amb les energies hormonals “a tope” -divendres, migdia, començament del cap de setmana…- on riuen i riuen sense cap minut de descans.

L’obra comença a endinsar-nos en l’assetjament d’una manera irònica i crítica on és tracta des de la vessant de l’agressor i perquè ha arribat a ser-ho. Amb un llenguatge dur, actual i directe a l’espectador, de fàcil comprensió. Poc a poc els riures van disminuint en el espai fins arribar amb els alumnes a dalt de l’escenari llegint missatges punyents, mirant-se entre ells, pensant a mi em passa això! públic (recordem adolescent) en complet silenci en el tram final de l’obra, fent reflexions internes sobre el què acaben de veure i sentir.

L’obra acaba amb fort aplaudiments i amb la presentació de les actrius i els actors, i aquí van les meves segones llàgrimes, però no de riure sinó d’una emoció que ja portava acumulant tota la representació i que em va esclatar finalment, perquè una de les coses que he après – i no paro d’aprendre- en la vida ha estat no amagar els sentiments. I si! vaig haver de sortir! i compartir les meves emocions.

Bé, us he de dir que m’agradaria que aquesta obra la poguéssiu veure, però per això necessitarien més pressupost i una clara voluntat política per recolzar-la, doncs no es tornarà a fer, i creieu-me que paga la pena !

La seva directora prèviament prepara un dossier de treball per a les escoles, perquè puguin treballar el tema i posteriorment es fa un col·loqui sobre el tema tractat,  del teatre o simplement amb una senzilla pregunta als actors: perquè fas teatre? la resposta no la vull donar, vull que els hi puguem fer directament, així que aprofito aquest espai per a RECLAMAR almenys una funció oberta per poder dir-los-hi a l’Aula de Teatre del Casal de la Gent Gran, QUE GRANS QUE SOU !

Visca el teatre, això sí! visca els nostres grans, visca! n’hem d’aprendre i molt i hem d’educar aquesta societat d’interrelacionar-nos totes les generacions, aquesta serà la manera de fer una societat més justa i amb més d’amor, visca! molta merda !

Laura Moreno Dinaret
#laculturanoésunluxe
promociocultural@gmail.com

 

Anuncis

Andrea Motis, la nena del jazz

10-03mar17_andreamotis
ANDREA MOTIS, la nena del jazz            

Aquest febrer ha tret el seu darrer disc Emotional Dance amb un dels segells més importants del món en matèria jazzística, Impulse! Records, segell fundat pel saxofonista John Coltrane, i per on han passat noms com Ray Charles, Charles Mingus, entre d’altres.

Fa molt anys que no l’he escoltat en directe, la darrera vegada va ser a Cambrils precisament, l’any 2011, quan encara teníem un Festival de Música Internacional on podíem gaudir de bona música, una programació acceptable, i uns espais magnífics, com el Castell de Vilafortuny. Malauradament ara hem de marxar de casa per gaudir de bona música, de cultura i altres manifestacions, i aprofito per donar suport als locals de Cambrils que encara aposten per la música en directe! Gràcies.

Però ben aviat l’escoltaré, els dies 6, 7 i 8 d’abril al Jamboree Jazz Club de Barcelona, ja us n’he parlat en algun altre moment, el millor club de jazz del país, tindrà els honors i privilegis en convertir-se en l’escenari de la presentació en societat, del primer disc d’un grup de jazz de la península que entra a formar part del catàleg de la discogràfica internacional, suposant així un gran salt per a la projecció internacional de la cantant, trompetista i compositora Andrea Motis. L’acompanyaran el gran pianista Ignasi Terraza, el guitarrista Josep Traver, el bateria Esteve Pi, el saxo alt Perico Sambeat i el seu mentor, el contrabaixista Joan Chamorro.

Aquests dies se n’ha parlat als diferents mitjans especialitzats i a les xarxes si l’Andrea Motis no “reunia els requisits” d’una gran estrella del jazz, per haver-la fitxat el segell Impulse!Records. És a dir, que tenim uns músics de primer nivell mundial de jazz que arrencaran una gira per als grans clubs i teatres del món i encara ens qüestionem si realment s’ho mereixen? Potser per a ser una gran figura del jazz, t’has de drogar, has de vagabundejar pels carrers sola i trista i haver viscut penúries. Tot plegat també ens demostra la qualitat de certs crítics musicals i el fet de no tenir material de què parlar.

Li desitjo a la jove Andrea Motis que porti el jazz de casa ben lluny. Visca la cultura, visca la música en directe i visca el jazz !


Màgia

Adorable

Riallera

Triomf

Aura

Que algú sigui generós en el seu temps i comparteixi els seus coneixements, es cosa rara… però la Marta, i amb el poquet que la conec, té tot això i més ! jo coneixia Le Nouveau Fanzine a través del taller de pintura de la Nuri Mariné on cada dilluns anava a portar el meu nen a pintar, bé a volar la imaginació… i un estiu, després d’un sopar molt agradable vaig conèixer la Marta, i un dia amb molta cara per part meva li vaig demanar: tu em deixaries escriure de música? No tinc ni idea d’escriure… no tinc estudis…no sóc lletrada i sóc molt crítica al món cultural de Cambrils, cosa que a vegades no m’agrada, però vull contribuir en la millora de meu entorn, les zones de confort, els hi deixo a altres. I ella em va dir I TANT!!! Jo vaig flipar… vaig pensar està ‘loca’ no m’ha demanat ni que li enviés alguna prova… res de res… suposo que la cerveseta i el solet de la terrassa del parc del Pescador d’aquell matí ens va donar bon rotllo.

Però més tard em vaig adonar que Le Nouveau Fanzine és més que cultura, és el punt de trobada cultural, d’aprenentatge cultural, d’agenda cultural, i que l’expressió, l’art i el pensament envaeixen tots i cadascun dels col·laboradors i que entre tots intentem transmetre-ho a la resta de lectors i lectores, tal i com em va succeir a mi.

Moltes felicitats per aquests tres anys de Le Nouveau Fanzine i a tú Marta Orós per fer-lo realitat i deixar-me formar part.
#laculturanoésunluxe
Laura Moreno Dinaret

 

Patti Smith

09-02feb17_patti-smith
PATTI SMITH

Únicament l’he vista un cop, era l’any 2005 en la vuitena edició del Festival Senglarrock que per primer cop es celebrava a Lleida, les altres set edicions les vam viure a Montblanc. Aquest festival sempre em porta molt bons records vaig passar d’espectadora a treballar amb l’Enderrock i viure’l de diferents mirades, i això va ser un gran avantatge i aprenentatge per a la meva vida professional. A més vaig tenir l’oportunitat de conèixer als seus organitzadors i als quals a data d’avui, continuo admirant per la seva dedicació a la indústria musical, sent el Xavi i la Glòria, ànimes d’RGB Management i empresa que organitza actualment, entre d’altres tants projectes, la Sala La Mirona, el Black Music Festival, el Festival de Cadaqués i moltes altres produccions, a més de tenir en cartera artistes com Sopa de Cabra i Els Pets, entre molts d’altres.

Doncs al lío ! jo per aquella època estava a l’Enderrock i tots junts cap allà en tren, cotxes llogats i compartits, tota una aventura professional i convivíem 3 dies de festival gaudint de concerts i xerrades però mai sense deixar de currar ! no malpenseu perquè es va a treballar, però quan un s’ho passa bé treballant doncs té això… un privilegi!

Estàvem a dissabte vesprada finalitzant el festival i faltava poc per veure la Patti Smith, jo si sóc sincera, l’havia escoltat, però no va ser fins quan la vaig veure a l’escenari i vaig respirar aquell punt d’admiració de tot el meu voltant, que no vaig saber que estava veient una llegenda, una dona trencadora, amb un estil molt personal i compositora d’èxits, que els que estàvem en aquell festival i teníem una edat no massa gran, no comptàvem amb ella en el nostre repertori habitual, fins aquell any és clar! –més val tard que mai-.

Va repassar temes com Dancing barefoot, Beneath the Southern cross, Paceable kingdom, Free Money, Because the night, People have the power i Gloria, com veureu (ara fa dies que no us ho recordo, vinga neu al Youtube i busqueu i remeneu i si us agrada cap a l’Itunes i passar per caixa) va ser un concert memorable amb grans èxits. Ella va acabar descalça i suada, i al mateix temps fantàstica.

Aquests dies amb la Marxa de les Dones a Washington i a la resta dels Estats Units per defendre els drets de les dones, així com el dret a la salut, l’educació pública de qualitat, etc. – trobareu més informació per internet i xarxes socials- va sortir la Patti Smith penjant un foto, entre mig de la multitud de dones i homes en la marxa de Washington, al mur del seu Facebook i va ser quan vaig recordar aquell dissabte a la nit al Senglarrock i que vaig tenir la sort de saludar aquell tros de dona com una veritable fan i què artistes com ella són referents en la lluita a favor dels drets humans i un referent per a les dones, trencant estereotips, dient el què pensa i aportant intel·lectualitat al punk, a la transgressió i a la cultura. Portaveu de grans com Bob Dylan, únicament ella podria optar aquest prestigi. Són 70 anys que porta a l’esquena i esperem que batalli més anys i nosaltres que la gaudim! Força Patti.

#laculturanoésunluxe
Laura Moreno Dinaret

16×16: Setze jutgesses per al 2017

portada

El passat desembre la directora de la revista musical Enderrock, l’Helena Morén em va donar l’oportunitat de conduir la presentació de  l’exposició ‘16×16: setze jutgesses per al 2016’ al Teatre Cal Bolet de Vilafranca del Penedès, amb el plaer d’estar acompanyada per l’Anna Roig i la Maria Arnal, dues de les setze cantautores que en formen part.  La primavera passada es presentava a Barcelona aquest projecte, sent una exposició itinerant i que ja ha visitat diferents punts de la geografia catalana i que ha estat possible gràcies a la co-producció de l’Institut Català de la Dona i el Grup Enderrock, que porten ja tres anys col·laborant conjuntament per visualitzar les veus femenines en diversos números de la revista Enderrock i accions conjuntes.

Centrant-nos en el fons de l’exposició us puc explicar que trobarem 16 mirades de totes les èpoques de la cançó: Marina Rossell, Lídia Pujol, Maika Makovski, Dolo Beltran, Bikimel, Eva Dénia, Meritxell Gené, Ivette Nadal, Joana Serrat, Maria Rodés, Judith Neddermann, Gemma Humet, Núria Graham, Sílvia Pérez Cruz, Anna Roig i Maria Arnal. La mostra visibilitza el talent femení en el panorama musical català actual sens dubte però hem de remuntar-nos a les pioneres la Maria del Mar Bonet, la Remei Margarit, la Maria Amèlia Pedrerol,  Carme Girau i la Guillermina Motta que van formar part dels històrics ‘Els Setze Jutges’ per entendre l’evolució el talent femení actual en el món de la música popular.

Exposició que combina imatge, text i apostant pels codis QR que ens traslladaran als videoclips per escoltar cada una de les setze jutgesses.

No vull deixar de dir els fotògrafs de les precioses imatges que trobarem que estan firmades pels fotògrafs següents: Aida Lirola, Albert Manau, Alicia Aguilera, Ana Madrid, Carme Gomila, David Ruano, Francesc Gelonch, Javierre Kohan, Juan Barradas, Juan Miguel Morales, Júlia Quintana, Kirsten Gómez, Marc Bordons, Marina Cussó, Martina Matencio, Ricardo Salas i Xavier Vila.

La mostra, a més de recordar les dones referents de la cançó, ret un especial homenatge a Maria del Mar Bonet, la darrera dona d’Els Setze Jutges, que durant el 2016 commemorà els 50 anys als escenaris.

Ara pensareu… però l’exposició no és titula ‘16×16: 16 jutgesses per al 2016’? No, no és un error de transcripció, hem aconseguit que aquesta exposició ens visiti a Cambrils, però a tancament d’aquest número no tinc confirmada la data, però uns n’informaré per aquest fanzine i per les xarxes, no patiu !

 

#laculturanoésunluxe
Laura Moreno Dinaret

Rebekka Bakken

500x500

Pels vols del mes de març de l’any 2004 em van proposar anar a Terrassa, que es celebrava el festival de jazz, i anar a descobrir a una jove noruega i em van assegurar que m’agradaria molt, i jo com sempre disposada anar a qualsevol concert en directe i més si era una descoberta, puc dir que fins a data d’avui encara em fascina. A veure si sóc capaç de traslladar-vos una mica de descobriment i curiositat.

En arribar l’ambient que a la Nova Jazz Cava de Terrassa es respirava era com de curiositat, perquè en el fons, i passats els anys i veure centenars de concerts, ningú sabia que tal era la jove promesa Rebekka Bakken en directe. Una veu jove i que en aquell moment fascinava com a cantant de jazz i folk, comparant-la a la Norah Jones europea. Amb melodies dolces, suaus, plenes de nostàlgia i romanticisme, però amb una forma de cantar-les i expressar-les amb molta personalitat, donant el toc de la seva veu un so original i autèntic.

Rebekka Bakken va estar 8 anys a Nova York recorrent locals, creant duets, coneixent a altres artistes, fins que al 2003, amb 33 anys va tornar a Europa per llançar la seva carrera; la va fitxar el segell Universum i va treure la llum el disc d’èxit ‘The art of how to fall’ i tan premsa com públic, van valorar molt positivament i que a Terrassa vaig podem gaudir.

Personalment destacaria el seu disc ‘Little drop of poison’ dedicat a Tom Waits. La unió entre el jazz i particularment el seu jazz vocal, amb les cançons del cantautor, fan creïbles projectes d’interès i amb qualitat. Aquest disc el va gravar amb l’Orquesrta Frankfurt Radio Big Band amb uns arranjaments exquisits.

Ara, després de 12 anys de la seva projecció i publicacions de discos,  ha tret un magnífic disc titulat ‘Most Personal’. Un doble CD amb 25 cançons. És tracta d’un recopilatori però compta amb 5 cançons noves. Un viatge magnífic per la seva trajectòria, pels diferents gèneres a la que aquesta artista pot arribar a fer amb la seva veu i les seves versions i composicions. Hi trobarem curiositats com ‘Forever Young’ dels alemanys Alphaville o ‘Der Schnee draussen schmilzt’ del cantautor vienès Ludwig Hirsch o l’himne noruec.

Podríem dir un regal perfecte per aquestes festes! Ara bé com sempre us dic que com no el compreu per internet… a les nostres contrades difícil serà trobar-lo en CD o LP físic.

Cada mes intento parlar sobre un artista i intentar que algú de vosaltres el o la descobreixi, i els vostres comentaris i suggeriments enriquirien molt més aquesta secció: promociocultural@gmail.com

Bona entrada d’any… #laculturanoésunluxe

 

Tino Casal

tino-casal

Tan la pre-adolescència com l’adolescència ens marca per a tota la vida, descobreixes coses que havies sentit i que ara les vius en pròpia pell; escoltes aquella música, a vegades d’amagat, perquè no saps ben bé si als amics i a les amigues els hi agradarà, si estaràs al mateix rotllo del què es porta, però en la solitud de la teva habitació, et poses els cascs i comences a crear el teu propi món amb la música i un mateix, descobreixes el teu cos, la teva ment, els nous sentiments que sorgeixen dia si i dia també. Jo vaig néixer al 77, doncs la meva preadolescència va ser als 80’s i la meva adolescència als 90’s. Vaig créixer amb la Bruja Averia i el Kiko Veneno, amb programes musicals com Rockopop, Tocata, on la música era en directe, on es feia realment entrevistes musicals i la vida personal dels artistes quedava únicament per a ells, i els reality show no existien i la televisió no estava tan podrida com ara, però reconec que la televisió d’aquell moment va ser una bona base per poder aventurar-me en la “movida madrileña” i tot el què va suposar per a la resta de l’Estat; per a l’art, la música i els constants canvis socioculturals i polítics que vivíem i que jo era pràcticament inconscient, però que amb els anys, he sabut trobar entre papers i internet què va significar aquella època per entendre bé els moments que vivim actualment sobretot políticament. I sobretot per entendre com m’ha pogut influenciar en la meva cultura musical, on no la podem de descuidar ni un sol moment, es com un jardí l’hem de cuidar, regar, abonar perquè no mori i creixi les males herbes.

Un dels personatges que em va marcar, que em va sorprendre’m més per la seva estètica i per la seva veu, va ser Tino Casal, la seva elegància en l’escenari, la seva veu prodigiosa, la seva dolçor en parlar, el seu saber estar, els seus ulls, em van captar.  Escolto la seva música en dosis controlades i com a tractament de cultura musical.

El passat 22 de setembre va fer 25 anys de la seva mort, en accident de tràfic. En la seva discografia oficial d’estudi podem trobar 5 elapés, però recopilatoris arran de la seva mort en podem trobar molts, el darrer «De la piel del diablo: La colección definitiva»

Si ens amarem de Tino Casal podem llegir moltes coses, com des de ser considerat “el David Bowie espanyol” fins “visionari de va donar color en encara una España gris”. Artista polifacètic, pioner en l’ús del videoclip, del vestuari en l’escenari i la posada barroquista i new glam. Tot plegat influenciat pels seus anys viscut a Londres, i que al 77 va tornar a Espanya per delectar-nos amb tota la seva vessant artística tan en la música, la pintura i l’escultura. Els que molts no saben que també va ser productor d’altres cantants i grups, i va finançar “Pepi, Luci y Bom y otras chicas del montón” opera prima del seu amic Pedro Almodóvar, entre molts d’altres projectes, que va forjar el seu llegat llegendari, perquè mai sabrem fins on hagués arribat per la seva prompta mort.

La gent sempre demana d’on vé el nom de Tino, jo en broma sempre dic que ve d’Eloise. Dedicat a la bona música, a l’art i a l’art d’ensenyar i aprendre dels grans artistes, i al meu fill Tino.

Love of Lesbian

love_of_lesbian_el_poeta_halley-portada

El què sabem segur és que és una banda que s’ho curra i molt, porta picant pedra molt anys i recull èxits perquè la feina ben feta sempre, tard o d’hora, té la seva recompensa. El primer cop que els vaig veure érem uns sis espectadors i ja em vaig prendar d’ells, era al Festival Altaveu a Sant Boi de Llogregat i amb la meva col·lega de festivals Mònica vam escollir molt bé aquella nit al decidir escoltar al grup amb menys gent.

Dit això i dient-vos que és una banda que porta 9 discos al mercat, no sé quants concerts de gires nacionals i internacional, mil col·laboracions i no sé quantes coses més (ho deixarem que ens ho expliquin ells mateixos a la seva web: http://loveoflesbianband.com/), em centraré en parlar del seu darrer disc ‘El Poeta Halley’ disc/llibre publicat el passat 4 de març amb 13 cançons. Disc amb melodies suaus, d’aquelles que a la tercera volta ja les tararejes, no vull dir amb això que sigui un disc fàcil, no!

Això sí, és un disc que convida a què l’escoltis atent, per la seva música i per les seves lletres, per les històries de vida, senzilles, honestes, quotidianes i amb dobles lectures però totes elles directes, tal i com són LOL. Obre el disc ‘Planeador’ reflexió sobre els camins de la vida de nen a adult, li segueix ‘Bajo el Volcán’ on d’anada o tornada a casa, al cotxe, amb el meu fill de cinc anys, amb el volum a tot drap la cantem plegats, i el moment de bogeria bé quan arriba la tornada: El huracán, de una escala descomunal, crecido en su arrogancia, por sí mismo dio una vuelta en espiral, y ese huracán, con la luz de lunas de hiel, a mil metros del suelo, a duras penas se dio cuenta que arrasó, Bajo el volcán. ‘Cuando no me ves’ un joc de paraules on descriu els pensaments cap a la persona desitjada quan no hi és però desitja veure-la però quan la veu no li diu res… Negaré ante el mundo lo siguiente: que si de algo voy sobrado es de falta de autoestima y que por eso te lo canto sin tener que usar “te quiero” a través de una metáfora, ese ánfora que uso para resguardar mis miedos. Amb ‘Los males pasajeros’ encendrem l’encenedor i de ben segur ens aproparem aquell o aquella amb quin estem… Seguim amb ‘I.M.T. (Incapacidad Moral Transitoria)’ el títol promet  i quan l’escoltes no et decep i als pocs segons començaràs a saltar, em quedo amb la primera frase: No hay opción, si entre la dignidad y el mal en el medio ando yo. ‘En Busca del Mago’ una volta per la galaxia LOL, una escolta sense pressa,  d’aquelles cançons que et fan enraonar, ens expliquen la relació entre un mag i el seu colom, aquí ho deixo… ‘Océanos de Sed’ ufff cançó preciosa on personalment entenc la malaltia com un viatge més durant el transcurs de la nostra vida, una d’aquelles etapes que personalment o través d’algun ésser estimat hem de viure i els LOL ho transcriuen en format poètic. ‘Psiconautas’ cançó cabaret on ens relata la nit, els efectes de la nit, els amors nocturns. ‘Canción de Bruma’ Santi Balmes, cantant i compositor, juntament amb piano interpreten aquesta dolça cançó, on la confiança a l’altra persona faria que s’esvaís la boire (bruma) i la inseguretat. ‘Contraespionaje’ les primeres notes evoquen aquesta darrera etapa “tranquil·la” dels LOL on ens relaten els efectes nocius o no de la ciutat de Barcelona, del seu estiu, de la seva gent; detallet, quan arriba aquesta cançó al cotxe el meu fill em diu: mama ha dit imbecil i no és pot dir? Uff preguntes que no m’agraden  gens… i jo faig con els LOL : aplico “maniobras de escapismo”: ‘tu tanca els ulls i deixat endur per la música’. Anem acabant aquest repàs amb ‘El Yin i el Yen’ oh yeahhhh per fi anem a ballar! m’encanta aquesta cançó, puja l’ànim, sí sí: Cuando te conocí, pensé que eras idiota, arrogante y cabrón, pero sorpresa para mí, al cabo de unos meses, mi opinión fue a peor. Por eso pienso sublimar el odio en esta vil canción, me sirve de terapia. (cançó censurada subtilment per la mare). ‘El ciclo lunar de Halley Star’ detalla el pitjor d’un mateix, el complex d’inferioritat i esperant que una estrella l’acabi tocant, planificador mental i és diu Halley Star, cançó amb un puntet psicodèlic dels 70’s.

Arribem a la darrera cançó i en aquesta ocasió podríem dir que el millor tancament fins ara dels Love of Lesbian amb la col·laboració d’en Joan Manuel Serrat versant la lletra de la cançó d’una manera increïble. La cançó és maca, senzilla i amb la veu emocionada del cantant, les notes van fluint poc a poc fins arribar al mestre Serrat.

Espero hàgiu gaudit tan o més que jo escolant i llegint el darrer disc d’aquest banda de casa nostra. Apunt a l’iTunes per 5,99€ podeu gaudir del disc complert. També teniu la versió del disc/llibre per 12€ aproximadament. #LACULTURANOÉSUNLUXE

Kevin Johansen

kevinj2016

En mi cuarto artículo que escribo me doy cuenta que ofreceros un escrito lo bastante sutil para que corráis hacia la tienda de discos, inexistente en nuestra zona por cierto, y os compréis el disco, o discos, que os recomiendo es tarea ardua y difícil, pero yo no me rindo y si me caigo me levanto e intentaré que os llegue como me llego a mi…

Kevin Johansen (Fairbancks, 21 de junio de 1964), es un polifacético cantautor entre el folk y el rock, nacido en Alaska criado en Argentina. En 1990 se mudó a Nueva York, donde conoció a su primera esposa y con la cual tuvo dos hijas, las cuales colaboran en su último trabajo.

En el 2000 funda su grupo The Nada fundado en Nueva York donde grabó su primer disco titulado con el mismo nombre. Dónde Kevin Johansen sorprende por su natural bilingüismo, conquistó crítica y público poco a poco, convirtiéndose en un referente del circuito alternativo de Buenos Aires y en España.

Yo lo descubrí hace aproximadamente  14 años con el disco Sur o no sur (2002) donde recomiendo no os perdáis la canción ‘Daisy’ la come hombres, parte de su magnífica letra dice:”Desde una edad tirando a temprana, siempre hizo lo que le dio la gana,
desde chiquito ya era chiquita y no jugaba, con muñequitas”.

Pero no fue con ‘Des de que te perdí’ del disco City Zen (2005) que no puedo dejar pasar una estación sin escucharla, haga frío o calor, vivo esta canción des del estómago, y descubrir eso es un placer, recomiendo encontrar esa canción que os remueve las entrañas para ser escuchada una y otra vez.

En 2007 saca Logo con 17 canciones, en 2010 Vivo en Buenos Aires también con 17 y en 2012 Bi con nada más que 29, así que no voy a destacar ninguna, os lo dejo a vuestro criterio. Es un artista que no está nada reñido con las redes sociales y en Youtube o Vevo podréis encontrar infinidad de vídeos.

‘Es como el día’ es el título del single de su último trabajo Mis Américas. Vol 1/2 (2016), donde su hija Miranda Johansen colabora con su padre con su dulce y transportadora joven voz, entre las muchísimas colaboraciones que cuenta.

Prometo publicar por este medio y en mi facebook: fb/promociocultural las fechas de sus conciertos en España, a fecha de cierre no anunciadas.

Deseando que la recomendación del mes de agosto os sea fresca y relajante a la vez, os recomiendo ‘Fin de fiesta’ del disco Vivo en Buenos Aires (2010) y deseándole que se recupere de sus problemas de audición.

Martirio: 30 anys

martirio-30-anos-portada-el-patio

Anem d’aniversari, els 30 anys de carrera en solitari de Maribel Quiñones Gutiérrez (Huelva, 1954), de nom artístic Martirio. El flamenc, el jazz, la bossa nova, el bolero, el tango, el pop, el rock i les sevillanes, tot plegat una explosió d’art que viurem en directe el proper 29 de juliol al  Palau de la Música de Barcelona dins el San Miguel Mas i Mas Festival, amb convidats de la talla de Maria del Mar Bonet, Sílvia Pérez Cruz, entre d’altres.

Martirio és una artista folklòrica moderna i elegant, darrera les ulleres de sol i una peineta veiem una intèrpret original, transgressora i un pont entre cultures i pensaments crítics, molt allunyat de les artistes folklòriques ‘convencionals’. La seva carrera musical va començar als anys 70 amb el grup Jarcha i als 80 amb Kiko Veneno y Pata Negra on va formar part del grup Veneno. Amb tots dos va congregar èxits però no fou fins el 1986 que començà la seva carrera en solitari. Amb 16 discos al mercat i més de 40 col·laboracions editades, ha fet que altres artistes d’arreu la vulguin tenir en els seus treballs i en els seus directes.

Ella mateixa diu que no estar en cap altar que ella sempre puja escales però que es va cansant, encara que la seva força i les seves ganes d’estar amb joves artistes va amb ella, ho vam veure a la presentació del disc ‘Martirio. 30 anys’, on va comptar amb la presència de Miguel Poveda i Sílvia Pérez Cruz, i denota que és una artista on creix a l’escenari amb excel·lents col·laboradors de l’escena jove i actual.

El Palau de la Música de Barcelona serà l’entorn ideal per gaudir d’aquesta explosió d’emocions, acompanyada pel seu fill Raúl Rodríguez al tres flamenc, Jesús Lavilla a la guitarra, Javier Colina al contrabaix i Guillermo McGill a la bateria.

El folklore és viu i d’una manera exquisida el gaudim amb artistes com Chavela Vargas, Compay Segundo, Jabier Muguruza, Chano Domínguez, Miquel Gil, Mayte Martin, Miguel Poveda, Sílvia Pérez Cruz, Chicuelo, Javier Colina, Maria del Mar Bonet, Kiko Veneno, Raimundo i Rafael Amador, no acabaríem mai de mencionar artistes, alguns d’ells ja traspassats, amb els quals ha col·laborat i que recomano descobrir si no els coneixeu.

I com no, tots els artistes sense els productors, patrocinadors, mànagers i periodistes, la seva carrera no seria la mateixa, per això dedico aquest article a la persona que em va fer gaudir i descobrir la Martirio, entre altres centenars d’artistes, el crític, escriptor i periodista Pere Pons, autor del llibre ‘Jazz’, ‘El Cas Jamboree’ i ‘Els 100 millors discos del jazz català’,  actualment director i presentador del programa de ràdio 4 ‘L’home del Jazz’ i director artístic de la sala Jamboree i San Miguel Mas i Mas Festival, entre moltes altres aptituds pels qui gaudim del seu saber i millor persona.

Animo a seguir als bons artistes, amb bones carreres, als millors festivals i amb els millors músics, comprar i gaudir de les novetats discogràfiques i anar als concerts. La cultura la cosim entre tots, i hem d’escoltar primer per aprendre després.

No vull tancar aquest article sense mencionar unes paraules escrites pel seu fill d’una tendresa  i admiració especial:  “En casa de mi mama, los relojes son de vanguardia y van 40 minutos por delante del planeta. Y así sucede con su obra, que siempre sonó unos años antes de su hora. Aquí la tenemos reunida y podemos, ahora sí, decirle: ‘Óle a compás con el mundo’.”

 

Prince o l’artista, art musical

prince-4222016-getty-us-ftr_1pvkoo6k8bbnk1ae32ynhgisgv

Una carrera extensa i rica en premis, la seva extravagància i la seva ment revolucionària no va agradar, de vegades, a la premsa americana i també internacional, amb les seves decisions en la seva carrera, però els genis ja ho tenen això !

Prince fou cantant, compositor, productor i multi instrumentista. Va pinzellar i esculpir tan de R&B, com de pop, rock, soul, funk, dance, new wave, blues i jazz. Va vendre més de 100 milions de discos i en 37 anys de carrera va treure 39 àlbums i va utilitzar 17 pseudònims per escriure desenes de cançons per altres artistes, ‘Nothing compares’ per a Sinéad O’Connor; ‘Five women’ per a Joe Cocker , són clars exemples, sense especificar els artistes que el van versionar.

Però anem al què ens interessa… ‘When doves cry’, ja podeu posar-ho al Google i escoltar-la si no teniu la sort de tenir el gran disc, va ser el senzill de l’àlbum Purple Rain (1984), àlbum que el va catapultar a la fama mundial i que molts crítics diuen que potser és el millor àlbum de la història, bé segons criteris no hi ha res a discutir.  I no serà ni el primer ni l’últim senzill que el destaqui, en tota la seva carrera, no acabaríem mai… però mala notícia, molts d’aquests treballs ja no es poden trobar físicament, al trobar-se exhaurits i no reeditar-se. Potser la seva mort i les batalles legals faran que aquest nadal tinguem recopilacions noves de Prince? El negoci de la mort d’una estrella.

Personalment ‘Diamonds & Pearls’ (1991) és una cançó que em trasllada en un moment de la meva vida on comences a descobrir el món… amb la seva tendresa en la veu i la seva senzillesa instrumental, i una tornada amb veus femenines d’un R&B exquisit, senzill de l’àlbum amb el mateix nom hi podem trobar moltes altres perles com ‘Strollin’,’ Gett Off’, ‘Money Don’t Matter 2 Night’.

‘The Most Beautiful Girl In The World’ una finestra romàntica musical amb l’erotisme que desprenia els seus acords elegants, la trobem en el disc ‘Love Symbol’ (1992).  Espero que mentre llegiu aneu buscant les cançons, serà molt més divertit. Amb ‘Musicology’ (2004) ja va deixar clar qui era, no us perdeu ‘Cream’, ‘Shweet Thing’ o ‘Sometimes it snows in April’.

Descobrir Prince es un plaer, retrobar-se amb ell un encert i continuar gaudint-lo un creixement. Una de les frases més celebres, arrel del canvi de nom, cap allà 1993 va ser ‘si esteu amb mi no necessiteu trucar-me’ i el 2000 anunciava que es tornava a dir Prince.

Trobarem a faltar la seva genialitat artística, les seves decisions sobre internet i els drets de l’autor i les seves coreografies i vestuari, tot un músic que ha marxat prematurament.

BonusTrack: busqueu al YouTube: ‘While my guitar gently weeps’