Teatre del gran !

 

Foto: FB/Jordina Ros

Aquest mes em prenc la llibertat de canviar de música al teatre, i parlar-vos de les 7nes Jornades d’intercanvi generacional i teatre social de l’Aula de Teatre del Casal de la Gent Gran de Cambrils, presentant l’obra ‘El gordo, el lleig i el tonto, assetjament a totes les edats’ ideat, dirigit i coordinat per Jordina Ros Gou.

Divendres 24 de març a les 12 del migdia a la quarta planta del casal, vaig ser una privilegiada perquè vaig poder veure la darrera funció. Durant tota la setmana el Col·legi Vidal i Barraquer, Escola d’Hoteleria, IES Mar de la Frau, IES Ramón Berenguer, IES Cambrils tots ells de Cambrils; IES Jaume I de Salou; i IES Cal·lípolis de Tarragona van poder veure la funció.

És a dir més de 500 alumnes d’entre 12-22 anys van poder aprendre moltes coses, sí! aprendre, reflexionar, interactuar i compartir amb la gent gran tocant un tema tan actual entre el més joves d’ara i d’abans. L’assetjament no està de moda no! però si ara la visibilitat ha d’estar més que present i tenim més eines que fa unes dècades.

9 actors, cal recordar la mitjana d’edat +70, arrancant la funció caracteritzats de pallassos i traient riures a dojo als joves espectadors, com va recalcar la directora, uns actors “canyeros”, i tant! aquí vaig començar les meves primeres llàgrimes de riure…

50 alumnes, cal recordar la mitjana de 17 anys, amb les energies hormonals “a tope” -divendres, migdia, començament del cap de setmana…- on riuen i riuen sense cap minut de descans.

L’obra comença a endinsar-nos en l’assetjament d’una manera irònica i crítica on és tracta des de la vessant de l’agressor i perquè ha arribat a ser-ho. Amb un llenguatge dur, actual i directe a l’espectador, de fàcil comprensió. Poc a poc els riures van disminuint en el espai fins arribar amb els alumnes a dalt de l’escenari llegint missatges punyents, mirant-se entre ells, pensant a mi em passa això! públic (recordem adolescent) en complet silenci en el tram final de l’obra, fent reflexions internes sobre el què acaben de veure i sentir.

L’obra acaba amb fort aplaudiments i amb la presentació de les actrius i els actors, i aquí van les meves segones llàgrimes, però no de riure sinó d’una emoció que ja portava acumulant tota la representació i que em va esclatar finalment, perquè una de les coses que he après – i no paro d’aprendre- en la vida ha estat no amagar els sentiments. I si! vaig haver de sortir! i compartir les meves emocions.

Bé, us he de dir que m’agradaria que aquesta obra la poguéssiu veure, però per això necessitarien més pressupost i una clara voluntat política per recolzar-la, doncs no es tornarà a fer, i creieu-me que paga la pena !

La seva directora prèviament prepara un dossier de treball per a les escoles, perquè puguin treballar el tema i posteriorment es fa un col·loqui sobre el tema tractat,  del teatre o simplement amb una senzilla pregunta als actors: perquè fas teatre? la resposta no la vull donar, vull que els hi puguem fer directament, així que aprofito aquest espai per a RECLAMAR almenys una funció oberta per poder dir-los-hi a l’Aula de Teatre del Casal de la Gent Gran, QUE GRANS QUE SOU !

Visca el teatre, això sí! visca els nostres grans, visca! n’hem d’aprendre i molt i hem d’educar aquesta societat d’interrelacionar-nos totes les generacions, aquesta serà la manera de fer una societat més justa i amb més d’amor, visca! molta merda !

Laura Moreno Dinaret
#laculturanoésunluxe
promociocultural@gmail.com

 

Anuncis