Tino Casal

tino-casal

Tan la pre-adolescència com l’adolescència ens marca per a tota la vida, descobreixes coses que havies sentit i que ara les vius en pròpia pell; escoltes aquella música, a vegades d’amagat, perquè no saps ben bé si als amics i a les amigues els hi agradarà, si estaràs al mateix rotllo del què es porta, però en la solitud de la teva habitació, et poses els cascs i comences a crear el teu propi món amb la música i un mateix, descobreixes el teu cos, la teva ment, els nous sentiments que sorgeixen dia si i dia també. Jo vaig néixer al 77, doncs la meva preadolescència va ser als 80’s i la meva adolescència als 90’s. Vaig créixer amb la Bruja Averia i el Kiko Veneno, amb programes musicals com Rockopop, Tocata, on la música era en directe, on es feia realment entrevistes musicals i la vida personal dels artistes quedava únicament per a ells, i els reality show no existien i la televisió no estava tan podrida com ara, però reconec que la televisió d’aquell moment va ser una bona base per poder aventurar-me en la “movida madrileña” i tot el què va suposar per a la resta de l’Estat; per a l’art, la música i els constants canvis socioculturals i polítics que vivíem i que jo era pràcticament inconscient, però que amb els anys, he sabut trobar entre papers i internet què va significar aquella època per entendre bé els moments que vivim actualment sobretot políticament. I sobretot per entendre com m’ha pogut influenciar en la meva cultura musical, on no la podem de descuidar ni un sol moment, es com un jardí l’hem de cuidar, regar, abonar perquè no mori i creixi les males herbes.

Un dels personatges que em va marcar, que em va sorprendre’m més per la seva estètica i per la seva veu, va ser Tino Casal, la seva elegància en l’escenari, la seva veu prodigiosa, la seva dolçor en parlar, el seu saber estar, els seus ulls, em van captar.  Escolto la seva música en dosis controlades i com a tractament de cultura musical.

El passat 22 de setembre va fer 25 anys de la seva mort, en accident de tràfic. En la seva discografia oficial d’estudi podem trobar 5 elapés, però recopilatoris arran de la seva mort en podem trobar molts, el darrer «De la piel del diablo: La colección definitiva»

Si ens amarem de Tino Casal podem llegir moltes coses, com des de ser considerat “el David Bowie espanyol” fins “visionari de va donar color en encara una España gris”. Artista polifacètic, pioner en l’ús del videoclip, del vestuari en l’escenari i la posada barroquista i new glam. Tot plegat influenciat pels seus anys viscut a Londres, i que al 77 va tornar a Espanya per delectar-nos amb tota la seva vessant artística tan en la música, la pintura i l’escultura. Els que molts no saben que també va ser productor d’altres cantants i grups, i va finançar “Pepi, Luci y Bom y otras chicas del montón” opera prima del seu amic Pedro Almodóvar, entre molts d’altres projectes, que va forjar el seu llegat llegendari, perquè mai sabrem fins on hagués arribat per la seva prompta mort.

La gent sempre demana d’on vé el nom de Tino, jo en broma sempre dic que ve d’Eloise. Dedicat a la bona música, a l’art i a l’art d’ensenyar i aprendre dels grans artistes, i al meu fill Tino.

Anuncis

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s