Dóna-li corda

Escoltant els primers segons del disc 11 de novembre, el darrer publicat per Sílvia Pérez Cruz () escolto una música, una veu, uns instruments que em transporten lluny però alhora al costat, una sensació de viure un concert com si estiguessin cantant per a tu únicament, una fluïdesa en el cos com si la música que escolto estigués feta per a mi. Unes sensacions de viatjar a través de la música, crec que tots en algun moment de la nostra vida, ens hem identificat amb una cançó, ens ha fet recordar lo indescriptible, aquells profunds records i secrets que no confessaràs mai… o no.

unes sensacions tan agradables que fins i tot em sento culpable en els temps que vivim, i que coi, necessitem fluidesa, tocar, sentir, riure, viure, abraçar, escoltar, gaudir.

L’he vist moltes vegades: en solitari, en grup, en col·laboracions, a la tele, en DVDs, llegint entrevistes, al YouTube  però feia dies, molts dies, que no m’emocionava, de caure’m una petita llagrimeta parlo, en un concert. La darrera vegada que vaig experimentar aquesta emoció va ser amb el mestre Miguel Poveda, aquella nit tocava per a un centre cívic de Barcelona i la seva gent de barri, i potser l’ambient que respirava aquell entorn, cadires de plàstic, ambient popular i potser això, no ho sé, va ser que el mestre sués des del primer minut nota a nota.

al gra, fa cosa d’un mes, al vell mig de Valls, al seu gran i cuidat antic teatre, la Sílvia Pérez Cruz va ser la “culpable” d’aquella llagrimeta,  a vegades he pensat que la vull tornar a veure però en un altre escenari, com per exemple l’auditori de Barcelona o al Palau o al Grec, però que coi… que millor que escoltar-la de prop, amb gent de prop, amb bona companyia, al costat de casa, i en un Teatre  amb màgia, on l’artista gairebé comparteix butaca.

La Sílvia Pérez Cruz en el seu darrer treball rema, navega, neda i m’atreviria dir que inclús s’ofega en la seva immensa creativitat, és clar que sempre hi ha el qui diu que potser navega en masses vaixells, però en la bellesa musical on rema la Sílvia, és gairebé, impossible anar a la deriva.

crec que haurà begut molt o massa gent de mar, però això ens ha fet portar, a la que li gaudim la seva música, d’aquesta riquesa que sols nosaltres ho sabem, doncs ella és generosa en compartir-ho, doncs tanta expressió musical, vocal i passió, no sabria jo si seria tan generosa en compartir-ho o tindria la necessitat imperiosa en vomitar-ho tot.

des d’un punt fan, que no, i des d’un punt professional, la felicito per portar un raig de llum creatiu, en aquests temps com dir-ho, contradictoris, on la creativitat, la feina i l’esforç passa com un vaixell de paper en una banyera, i on altres notícies nefastes, els mitjans, els hi donen la importància d’un gran naviu amarrat algun port gris i corrupte.

crec que haure’m de canviar aquesta revolució, com, encara no ho sé, hi estic treballant, espero no equivocar-me

Laura Moreno Dinaret

Advertisements

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s