La transparència cultural a la ciutat de Tarragona

M’he decidit a escriure aquestes línies i difondre-les per la xarxa davant la perplexitat que estem vivint a Tarragona des que ha començat aquest 2012 arran de les decisions que afecten la cultura com eina cohesionadora en una ciutat que tradicionalment no n’ha estat sobrada. La regidora de cultura ha dit repetidament els darrers dies que el Festival Internacional de Dixieland costava uns 160.000 €. I m’he quedat bocabadat i m’he sentit enganyat. Vaig estar productor tècnic del certamen els anys 2001-2004, i director artístic de 2005 a 2009. Crec que conec bé els intríngulis d’aquest esdeveniment i he decidit no quedar-me catatònic sinó reaccionar.

El darrer any que vaig tenir el plaer de dirigir-lo, el 2009, el cost per a les arques municipals va ser de 82.490 €. I crec que no va ser menys perquè la maquinària de la gestió municipal no va demanar algunes de les subvencions oportunes, que sempre havia demanat l’anterior equip de govern. Per tant, o bé els dos darrers exercicis de 2010 i 2011, quan no ha treballat el mateix equip de realització, realment s’ha doblat el pressupost, o bé algú està tergiversant la realitat davant la ciutadania. No sé que seria més greu.

Aquell festival del 2009 va presentar 65 concerts i activitats, gairebé la meitat que el 2007 quan es van programar 122. La tendència de l’ajuntament era clara: anar ofegant una iniciativa que no havia nascut de les seves files polítiques sinó des de la independència artística. Analitzin sinó els comunicats d’aquests darrers dies i veuran que a Tarragona només es salvaran els programes nascuts en etapa socialista o algun que, encertadament, van crear els populars en un mandat de coalició amb CiU i que el seu líder actual, Alejandro Fernández, sortosament ha posat com a condició per a l’aprovació del pressupost 2012.

També convé que els contribuents i aficionats sàpiguen que des del 2007 políticament s’intentava canviar la idea d’un festival especialitzat en un gènere de llarga i viva tradició a Catalunya com el dixieland -amb bandes mítiques com La Locomotora Negra o La Vella Dixieland, amb descobriments brillants com l’Andrea Motis amb la Sant Andreu Jazz Band, i amb moltes formacions tarragonines-, per una altra d’un certamen dedicat d’una manera genèrica al jazz. És a dir, es volia passar de ser l’únic festival de dixieland en tot l’Estat espanyol, amb tot el valor afegit que suposa la singularitat i considerat com un dels més importants del món, a un més dels nombrosos festivals de jazz que existeixen no sols a la península –també a la veïna Reus- sinó arreu. Si hi afegim que de cap de les maneres podíem competir econòmicament amb els esdeveniments basats en la programació d’un cartell només configurat amb grans figures artístiques, el canvi hauria estat una defunció encara més immediata.

Des de la discrepància, a Tarragona es fa necessària una veritable transparència cultural sinó volem hipotecar el futur d’aquesta ciutat que ja ha perdut massa oportunitats i en la qual moltes ciutadanes i ciutadans no volem retornar a una grisor que, en molt bona part, vam superar.

Carlos Fernández, director artístic del Festival Internacional de Dixieland entre 2005 i 2009.

Advertisements

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s